En aquest humil blog fins ara m'havia centrat en la vessant més pràctica del vegetarianisme i l'alimentació, es a dir, el comú i bon costum d'omplir la panxa, fent-ho per poc que es pugui, de la manera més sana i ètica possible. Peró us servidor sempre ha sigut curiós, amant de la història i de les llegendes. Si poden ser una mica negres, millor. Per això no me n'he pogut estar de ampliar les seccions del blog cap a la història de l'alimentació. Com sol dir-se, per sabem on estem hem de esbrinar d'on venim. I això em proposo fer.
I el primer cas curiós que m'he trobat ens remunta cap a ben entrat el segle XVII quan una misteriosa malaltia que es va conèixer com el mal de la rosa, la lepra asturiana (ja que allà es va detectar per primer cop) o la pel·lagra s'havia convertit en un gran maldecap per a les autoritats sanitàries de l'època. Aquesta greu malaltia va causar la mort després de dolorosos problemes gastrointestinals i atacs de bogeria a milers d'espanyols de l'època. Ilustres metges van investigar la malaltía, provant de trobar la causa.
L'origen de la malaltia es remunta al 1893, quan Cristobal Colon va tornar de descobrir les Amèriques. Va portar poc or, que era l'objectiu principal de l'expedició, Peró si molts altres descobriments interessants, com el panís. El seu gran rendiment (d'un gra se'n podien obtindre fins a vuitanta, molt més que amb qualsevol altre cereal de l'època) i el fet de que no estava exposat a forts impostos dels nobles i l'esglèsia el van fer molt popular. Tot i que el seus inicis a la península ibèrica va ser com a farratge per a animals, ja que el seu sabor no era del gust popular, quan les coses van començar a anar mal dades es van adaptar ràpidament.
 |
| Panís nixtamalitzat (groc) en comparació amb el que no ho està (font: El Universal Querétaro) |
I d'aqui va néixer la malaltia. Des de els inicis es va tractar el blat de moro com si fos blat normal, amb els mateixos processos per a obtindre la preuada farina. Em pregunto si algú va arribar a veure en sol americà com preparaven el panís, Peró el que es segur es que si algú ho va veure no va transmetre aquest coneixement: els nadius bullien les panotxes en un medi alcal·li, el que permetía que s'alliverés la niacina (vitamina B3), una vitamina essencial per a l'alimentació humana. A aquest procés se'l coneix com nixtamalització. Així doncs, quan l'alimentació es basava majoriàriament en aquest cereal resultava ser fortament deficitària en niacina. I mantenint això en el temps, provocava la greu malaltía.
L'expressió "la venjança d'en Moctezuma" es refereix de forma genèrica als problemes intestinals que acostumen a afectar als viatger europeus, especialment a Mèxic, i prové originàriament d'aquest incident. En Moctezuma no va tindre cap culpa, pero al imaginari popular es va veure com la seva venjança pel maltracte rebut durant la col·lonització espanyola.
 |
| Hernán Cortés i Moctezuma |
En tot cas, sí que va ser un greu castic pel fet d'ignorar la cultura i tradicions precolombines. El que és encara més trist, es que la malaltia es va donar als estats del sur dels Estats Units, a Tanzania, etc. Allà on hi havia pobresa i consequentment una alimentació inadequada.
