Divendres Sant

Avui es (o era, que ja son passades les 00) Divendres Sant, el dia que es commemora la mort de Jesucrist. I en motiu d'aquest record, l'esglesia catòlica va tindre a bé decidir que des del carnaval (Carnevale, en llatí, ve a dir "adeu a la carn") fins al diumenge de resurrecció, aquestos 40 dies (es a dir, la Quaresma) siguin de dejú gairebé complert, menjant pà i verdures, sense carn. Es a dir, aixó que actualment no fa ningú. Que jo conegui, com a mínim.

I concretament, Divendres Sant no es pot consumir carn. Segons la doctrina catòlica, clar.

L'idea de no menjar carn com a dejú, prové de que la carn es un aliment nutritiu i que antigament era luxós. No tothom podía menjar carn, ja no a diari, moltissima gent no podía fer-ho gairebé mai. Era un luxe destinat als més rics, i la gent corrent prou podía donar gràcies amb menjar carn en dates senyalades, senyal que l'any no habia anat massa malament. 

Així doncs, el dejú i el fet de no menjar carn implicaven dejú, una penitència i un retornar a ser humil, tenir menys força física per poder centrar-se en la part més espiritual del ésser humà.

Llavors, jo que no soc massa religiós, tinc un problema entenent tot aixó... Una mariscada d'aquelles de les que la gent s'acaba llepant els dits la resta de la tarda, no te carn i per tant, podría ser un menjar acceptat per a Divendres Sant? Fins i tot sense anar tan lluny... una paella? A partir de quin moment es considera un plat de peix que sigui penitent? Va per preu? Per tipus de peix? Per quantitat?

Resulta que s'ha fet tradició, aquesta ja secular, derivada dels manaments de l'esglesia, menjar algun tipus de cassola de peix, moltes vegades amb bacalla (un altre peix antigament baratissim, no com ara, pel que tinc entès). Així doncs, sembla curiós que fins i tot les tradicions "cassolanes" acaben donant-li una mica més de vidilla a la penitència. Tampoc ens passessim, devien pensar al seu moment.

Pero peix que no falti, ja que ha de faltar la carn.

Curiós...

La coca de Sant Joan

Aquesta nit es la revetlla de Sant Joan, una data molt nostrada que prové de moltes i molt nombroses fonts: originàriament una festa pagana de celebració del solstici d'estiu, considerada demoníaca per l'església al primer moment (es la nit més allunyada del Nadal, hi ha qui va la veure com la nit del diable, doncs), però reconvertida a la cristiandat amb la maniobra habitual de l'època de sacralitzar-la, afegir-hi costums cristianes i obviar l'origen.

Es una nit curiosa, se suposa (no tothom està d'acord amb això, pot variar una mica de dia) que es la més curta de l'any, que Sant Joan beneeix les plantes medicinals que es cullen aquesta nit, que surten criatures mitològiques tant malèfiques com benefactores, etc. Donaria per a tot un llibre, però potser dels que es llegeixen un altre dia. Aquesta nit toca gaudir-la, per exemple amb cava i un bon tall de coca de Sant Joan.

Qui se'n podría resistir a fer-hi un tastet? (Imatge:Wikipedia)

Aquesta coca se'n feia casa, originàriament amb massa de pa, amb forma rodona i convenientment ensucrada a la part superior. Més tard van començar a fer-les també les confraries, que les van adornar amb fruita confitada. I no va ser fins que les van agafar els forners que es van afegir la crema i els pinyons, entre altres ingredients habituals.

A un servidor, que durant molts anys aquesta nit sempre li agafava d'examens, vivia aquesta nit amb la molt poc màgica tradició de menjar un tros de coca i un got de Coca-Cola (que? no m'agradava el café i em tenia que mantenir despert...) mentre estudiava pels darrers exàmens, sentint de fons el xivarri de la pirotècnia i desitjant tornar a ser lliure.

Ara, en canvi, ja soc de fer la coca a casa, i ignorar la Coca-Cola (parlant del dimoni...). Que consti que a dia d'avui en molts llocs ja han canviat el llard de porc de la recepta per mantega (em pregunto si serà només a Catalunya, en vista de com canvia la recepta que apareix a la Wikipedia si mires en castellà o en català...), un canvi molt saludable per tothom, no només per a vegetarians, I per tant, només cal vigilar que no sigui de llardons (llard, resumint) i poca cosa més.

Però es que fer-la a casa te la seva conya especial. Es com retrobar-se amb els origens de la tradició. Bé, no crec que fessin servir llet de soja per a la crema pastissera com a casa, però ja ens entenem. I el cas es que definitivament acostuma a ser un retrobament, ja que tinc problemes greus amb l'elaboració del brioix i sempre em queda dura com el pa. Mira com l'original... Serà cosa del diable... Cagon la nit rara dels trons...

La venjança d'en Moctezuma

En aquest humil blog fins ara m'havia centrat en la vessant més pràctica del vegetarianisme i l'alimentació, es a dir, el comú i bon costum d'omplir la panxa, fent-ho per poc que es pugui, de la manera més sana i ètica possible. Peró us servidor sempre ha sigut curiós, amant de la història i de les llegendes. Si poden ser una mica negres, millor. Per això no me n'he pogut estar de ampliar les seccions del blog cap a la història de l'alimentació. Com sol dir-se, per sabem on estem hem de esbrinar d'on venim. I això em proposo fer. 

I el primer cas curiós que m'he trobat ens remunta cap a ben entrat el segle XVII quan una misteriosa malaltia que es va conèixer com el mal de la rosa, la lepra asturiana (ja que allà es va detectar per primer cop) o la pel·lagra s'havia convertit en un gran maldecap per a les autoritats sanitàries de l'època. Aquesta greu malaltia va causar la mort després de dolorosos problemes gastrointestinals i atacs de bogeria a milers d'espanyols de l'època. Ilustres metges van investigar la malaltía, provant de trobar la causa.

L'origen de la malaltia es remunta al 1893, quan Cristobal Colon va tornar de descobrir les Amèriques. Va portar poc or, que era l'objectiu principal de l'expedició, Peró si molts altres descobriments interessants, com el panís. El seu gran rendiment (d'un gra se'n podien obtindre fins a vuitanta, molt més que amb qualsevol altre cereal de l'època) i el fet de que no estava exposat a forts impostos dels nobles i l'esglèsia el van fer molt popular. Tot i que el seus inicis a la península ibèrica va ser com a farratge per a animals, ja que el seu sabor no era del gust popular, quan les coses van començar a anar mal dades es van adaptar ràpidament.

Panís nixtamalitzat (groc) en comparació amb el que no ho està (font: El Universal Querétaro)

I d'aqui va néixer la malaltia. Des de els inicis es va tractar el blat de moro com si fos blat normal, amb els mateixos processos per a obtindre la preuada farina. Em pregunto si algú va arribar a veure en sol americà com preparaven el panís, Peró el que es segur es que si algú ho va veure no va transmetre aquest coneixement: els nadius bullien les panotxes en un medi alcal·li, el que permetía que s'alliverés la niacina (vitamina B3), una vitamina essencial per a l'alimentació humana. A aquest procés se'l coneix com nixtamalització. Així doncs, quan l'alimentació es basava majoriàriament en aquest cereal resultava ser fortament deficitària en niacina. I mantenint això en el temps, provocava la greu malaltía.

L'expressió "la venjança d'en Moctezuma" es refereix de forma genèrica als problemes intestinals que acostumen a afectar als viatger europeus, especialment a Mèxic, i prové originàriament d'aquest incident. En Moctezuma no va tindre cap culpa, pero al imaginari popular es va veure com la seva venjança pel maltracte rebut durant la col·lonització espanyola.

Hernán Cortés i Moctezuma

En tot cas, sí que va ser un greu castic pel fet d'ignorar la cultura i tradicions precolombines. El que és encara més trist, es que la malaltia es va donar als estats del sur dels Estats Units, a Tanzania, etc. Allà on hi havia pobresa i consequentment una alimentació inadequada.