Al loro amb el vermell!

Feia ja bastant de temps que no actualitzava el blog. Per sort, sembla que la poca disponibilitat de temps lliure va remetent poc a poc i podré posar-me una mica més al dia. Com? De moment, amb una petita anècdota personal.

Fa uns dies vam fer una festa per al sant de la nena, i als nens que van vindre els hi vam donar una bossa amb xuxes. Per saber que ficàvem, i que no hi havia res del segle passat (jo se el que em dic...), no varem comprar bosses fetes, sinó que vam comprar els components per separat i les vam fer a casa. Si, hauria d'haver sigut una bossa amb fruita, però no fotem, es tracta que els nens siguin feliços una estona, del menjar saludable del dia a dia ja se n'encarregaran els pares.

Qui no n'ha menjat alguna vegada?

Total, la festeta va anar bé. I com no, van sobrar xuxes. I avui he passat per davant de la bossa de núvols, i com qui no vol la cosa n'he agafat un parell. Mentres els mastegava, de cop, m'ha vingut una cosa al cap. Que feia temps que no pensava. El colorant vermell? A veure si serà... Doncs si, efectivament. Ja me l'han colada.

I es que essent vegetaria t'acostumes a mirar-te les etiquetes dos i tres vegades, a la recerca del ingredient fatídic. I alguna vegada te la colen, com el darrer cop que la Sra. O'Lantern va portar unes natilles del supermercat. De coco, deia. Estaven de promoció. Si, i també portaven porc. Si senyors. Porc. El que fa oink oink, el mateix. Gelatina de porc a les natilles, ves per on.

Però aquest cop m'ha fet especial ràbia per que era quelcom que jo ja sabia, de la meva època d'entrenament de mercenari per a la industria alimentària, a la universitat. El vermell cotxinilla. Que, com el nom bé indica, prové d'un insecte.

Que, ara mireu els núvols d'un altra manera, eh?
(extret de desmotivaciones.es)

Concretament del Dactylopius coccus, la cotxinilla del carmí. Aquest insecte, va tindre el dubtós honor de substituir el anterior colorant vermell que es feia servir fins al descobriment del continent americà, que era també un altre insecte, Kermes Vermilio, que s'havia fet servir tradicionalment a Europa i l'orient. I el van substituir perque a Amèrica els azteques el feien servir molt (aquesta pobre bestiola la porten putejant segles i segles de les dues bandes de l'atlantic) ja que el color vermell que se'n obtenia de assecar-les i triturar-les era intens, i va resultar que era molt més intens que l'europeu.

Son insectes molt petits, s'estima que calen 100.000 per obtindre 1 kg de colorant vermell. S'alimenten de la sabia de les tunes, i viuen de pocs dies els mascles fins a 3 mesos les femelles (ja te delicte que per a tres dies que vius, et matin abans). El principal component és l'àcid carmínic, que irònicament, resulta que es un mètode de defensa del insecte. El que son les coses.

Es fa servir principalment en productes farmacèutics (xerops), cosmètics (sabons, pintallavis) i a la industria alimentària (xuxeries, yogurs, salses, begudes alcoholiques i no alcoholiques, gelats, formatges frescos, etc.). També per a tenyir teixits. A la industria alimentària també el podeu trobar com a E-120.

Ala, doncs ja ho sabeu. Si com jo, us negueu a consumir animals, per petits que siguin, o simplement no us fa gràcia menjar insectes, feu una bona ullada a l'etiquetatge. Actualment existeixen substitutius més barats per aquest pigment (que es força car de produir), com el carmí d'alizarina (d'origen vegetal) o el escarlata victòria (E-124) provinent d'un derivat del petroli. Si fa o no fa, tots son igual de naturals, ja que en tots els casos intervé la química en el procés de purificació.

Així que ja no només es si prové o no d'un animal. Potser hem de parar-nos a pensar perquè no comprariem una melmelada marró de maduixa a la botiga, quan si la féssim a casa sortiria d'aquest color. Realment calen els colorants? M'agrada que em feu aquesta pregunta... N'hauriem de parlar un altre dia, no?