Nous Aliments: Xerop d'auró

Abans de començar, l'auró es el "arce" en castellà, l'arbre que te la fulla que surt a la bandera de Canadà. Ara si, oi? I no es per res, tampoc jo ho sabia...

Es molt possible que identifiqueu aquest xerop com una de moltes americanades de alguna película o serie, on fan piles de "tortitas" (pancakes, en versió original) que després inunden d'una espècie de mel d'un color daurat fosc. Doncs d'aixó mateix estem parlant, la sàvia d'aquest arbre del Canadà i nord dels Estats Units, purificada i bullida per fer-la més concentrada. Ni més ni menys.

Una de les marques que es poden trobar

I perquè aquest es un nou aliment a tindre en compte? 

1) Bon substitut de la mel, per motius ètics: no cal destrossar bresques ("panales"... quin dia que portem avui, eh? I tots que créiem que no se'ns donava tan malament el català...) amb tots els seus minúsculs habitants per tal de poder obtindre-la. Els vegans no prenen mel per aquest motiu.

2) És un excel·lent substitut de la mel també a nivell dietètic: amb menys sucre (261 kcal/100 grams enfront els 304 kcal/100 grams de mel). Es cert que te menys vitamines que la mel, pero a nivell de minerals guanya de molt: deu vegades més calci, tres vegades més ferro, set vegades més magnesi, quatre vegades més potassi i vint vegades (!!!) més zinc.

3) A nivell organolèptic es menys embafadora. I te un curiós gust com a caramel torrat, pero molt suau.

Ara bé, te el inconvenient que es car, la que jo compro sobre uns 5 € l'ampolleta de 250 ml. Un preu caríssim, per molt que vingui de Canadà. Car, massa car...

A més (i encara que aixó no sigui culpa seva) te a sobre el trist honor de ser part de una de les més famoses dietes-miracle. I mira que a aquestes alçades ja s'hauria de saber: no hi ha res miraculós, si t'alimentes d'aigua, xerop d'aquest i suc de llimona, perdràs pes perque no t'alimentes com toca, després el recuperaràs rapidissimament (efecte rebot) i poses en risc la teva salut en el procès. De fet, alguns supermercats tenen aquest xerop no a la zona de dolços si no a la de "medicines naturals"... ja te collons el tema.

Així que ja ho sabeu, ben fet servir, es un gran aliment que no hauriem de obviar. Bones propietats, bon gust i actitud ètica. Què més podem demanar?

Al loro amb el vermell!

Feia ja bastant de temps que no actualitzava el blog. Per sort, sembla que la poca disponibilitat de temps lliure va remetent poc a poc i podré posar-me una mica més al dia. Com? De moment, amb una petita anècdota personal.

Fa uns dies vam fer una festa per al sant de la nena, i als nens que van vindre els hi vam donar una bossa amb xuxes. Per saber que ficàvem, i que no hi havia res del segle passat (jo se el que em dic...), no varem comprar bosses fetes, sinó que vam comprar els components per separat i les vam fer a casa. Si, hauria d'haver sigut una bossa amb fruita, però no fotem, es tracta que els nens siguin feliços una estona, del menjar saludable del dia a dia ja se n'encarregaran els pares.

Qui no n'ha menjat alguna vegada?

Total, la festeta va anar bé. I com no, van sobrar xuxes. I avui he passat per davant de la bossa de núvols, i com qui no vol la cosa n'he agafat un parell. Mentres els mastegava, de cop, m'ha vingut una cosa al cap. Que feia temps que no pensava. El colorant vermell? A veure si serà... Doncs si, efectivament. Ja me l'han colada.

I es que essent vegetaria t'acostumes a mirar-te les etiquetes dos i tres vegades, a la recerca del ingredient fatídic. I alguna vegada te la colen, com el darrer cop que la Sra. O'Lantern va portar unes natilles del supermercat. De coco, deia. Estaven de promoció. Si, i també portaven porc. Si senyors. Porc. El que fa oink oink, el mateix. Gelatina de porc a les natilles, ves per on.

Però aquest cop m'ha fet especial ràbia per que era quelcom que jo ja sabia, de la meva època d'entrenament de mercenari per a la industria alimentària, a la universitat. El vermell cotxinilla. Que, com el nom bé indica, prové d'un insecte.

Que, ara mireu els núvols d'un altra manera, eh?
(extret de desmotivaciones.es)

Concretament del Dactylopius coccus, la cotxinilla del carmí. Aquest insecte, va tindre el dubtós honor de substituir el anterior colorant vermell que es feia servir fins al descobriment del continent americà, que era també un altre insecte, Kermes Vermilio, que s'havia fet servir tradicionalment a Europa i l'orient. I el van substituir perque a Amèrica els azteques el feien servir molt (aquesta pobre bestiola la porten putejant segles i segles de les dues bandes de l'atlantic) ja que el color vermell que se'n obtenia de assecar-les i triturar-les era intens, i va resultar que era molt més intens que l'europeu.

Son insectes molt petits, s'estima que calen 100.000 per obtindre 1 kg de colorant vermell. S'alimenten de la sabia de les tunes, i viuen de pocs dies els mascles fins a 3 mesos les femelles (ja te delicte que per a tres dies que vius, et matin abans). El principal component és l'àcid carmínic, que irònicament, resulta que es un mètode de defensa del insecte. El que son les coses.

Es fa servir principalment en productes farmacèutics (xerops), cosmètics (sabons, pintallavis) i a la industria alimentària (xuxeries, yogurs, salses, begudes alcoholiques i no alcoholiques, gelats, formatges frescos, etc.). També per a tenyir teixits. A la industria alimentària també el podeu trobar com a E-120.

Ala, doncs ja ho sabeu. Si com jo, us negueu a consumir animals, per petits que siguin, o simplement no us fa gràcia menjar insectes, feu una bona ullada a l'etiquetatge. Actualment existeixen substitutius més barats per aquest pigment (que es força car de produir), com el carmí d'alizarina (d'origen vegetal) o el escarlata victòria (E-124) provinent d'un derivat del petroli. Si fa o no fa, tots son igual de naturals, ja que en tots els casos intervé la química en el procés de purificació.

Així que ja no només es si prové o no d'un animal. Potser hem de parar-nos a pensar perquè no comprariem una melmelada marró de maduixa a la botiga, quan si la féssim a casa sortiria d'aquest color. Realment calen els colorants? M'agrada que em feu aquesta pregunta... N'hauriem de parlar un altre dia, no?

Nous aliments (III): Miso

Després del Tofu i el Seitàn, els dos aliments diguem nous que més fàcilment hom es pot trobar de forma habitual quan busca alternatives vegetarianes, avui us presento un dels que ja comencen a ser més dificilets. De coneixer, no pas de trobar. El miso.

El miso es una pasta aromàtica  d'origen oriental, fermentada a partir de llavors de soja, cereals i sal, el nom del qual significa "fort de gust". I bé, he de dir que mai una definició ha estat tan ben triada. Te un fort gust a salsa de soja concentrada, per entendre'ns. Tot i que no s'ha de menjar així tal qual, com si fos un paté. Es força habitual trobar-la relacionada amb sopes i brous.

Miso blanc, vermell i negre, a més temps fermentant, gust més fort i color més fosc.
Font de la imatge www.micocinavegetariana.com

                                     

El miso tradicional (de tot el que es industrial, com bé sabeu o sospiteu, un no pot esperar que sigui tan bo com el de tota la vida) te molt bones propietats per al cos: conté una gran quantitat d'enzims que afavoreixen la digestió, regenera la flora microbiana, afavoreix la digestió, es altament nutritiu en vitamines, minerals i proteïnes, etc. Un llarg etcètera.

La única precaució, no fer-li un tractament tèrmic de cap tipus. Ni pasteuritzar-lo, ni posar-lo a la sopa quan encara es bullenta. Una culleradeta dissolta quan estem a punt de prendre la sopa i ens podrem beneficiar de les seves propietats.

Es un aliment molt recomanable, que només espantarà a aquells als que no els hi agrada el fort gust de la soja fermentada. Pero a tot es pot acostumar un. Si vol, clar.

Des d'aqui, ho recomano. Encara que sigui estiu i ara una sopa calenteta no vingui massa de gust...

El millor discurs que sentireu mai (Q&A)...

O sigui, la sessió de preguntes i respostes que va fer després de la xerrada que vaig penjar l'altre dia. Casi tan interessant com tot el d'abans:

El millor discurs que sentireu mai...

... i hi estic bastant d'acord. No completament, ja que jo no soc vegà, sino vegetarià, i hi han un parell de temes dels que diu que, tot i estant-hi d'acord, crec que te una visió un pel massa esbiaixada. Però bé, els vegans i els vegetarians ja les tenim aquestes coses...

Tot i així, es cert que es un bon discurs, i crec que val la pena veure'l. Hi ha a qui li va canviar la vida, i no m'extranya.

Guia d'iniciació de generandoconciencia.com

Massa dies fa ja que vull publicar alguna coseta, però el temps vola i ara ja amb dos carabassetes que cuidar cada cop es més difícil...

Però no patiu, que no us abandono pas!  Avui que només puc fer una petita entradeta, voldria compartir aquest enllaç que m'he trobat a www.generandoconciencia.com i que a primer cop d'ull (falta llegir-lo al detall) em sembla prou interessant, especialment ja que està escrit per un comitè mèdic:

http://www.generandoconciencia.com/Generando/Imagenes/guia-de-iniciacion-vegetariana.pdf

Aprofiteu els comentaris per dir que us ha semblat.

Sant tornem-hi...

Ja fa uns quants dies que vaig deixar aquest blog una mica abandonat. No va ser que pases res greu, cap desgràcia ni cap temporada dificil. Son coses que passen.

Aquest blog es un humil projecte personal, i com tot a la vida, te moments més àlgids i moments més baixos. En aquest temps han passat coses que m'han endarrerit tots els meus projectes personals, però també es veritat que haguès tingut temps per entrar ni que fos per dir "Hola, encara estic viu" i no ho vaig fer.

No diré que no tornarà a passar, perque passarà. Pero tampoc diré que abandono, perque faig el que m'agrada i aquest bloc m'agrada, tot i que voldría incrementar el nombre d'entrades. I aquest sera el meu nou projecte per al 2014. Si ho aconseguiré o no, el temps ho dirà.

Així doncs, tornem-hi!

Amics dels animals del Segrià necessita la teva ajuda!

Fa temps (massa temps) una companya de feina em va demanar si podía publicitar de seva web. Es tracta de la web de la protectora d'animals on fa de voluntaria i on necesiten ajuda de forma desesperada. La crisi ha disparat la quantitat de gossos abandonats i ha fet disminuir perillosament les ajudes (publiques i privades) que reben.

Si tenieu intenció de comprar un gos, sisplau, penseu primer de tot en adoptar-ne un que s'ha quedat sense llar. I si no podeu, qualsevol ajuda que els hi pogueu facilitar serà molt benvinguda.

La seva web es http://www.defensaanimalslleida.blogspot.com.es/

Feu-hi una ullada, i si podeu, penseu en ajudar-los d'alguna forma.

La moda (o no) de no menjar carn

Avui faré una entrada extranya, ja que no puc posicionar-me del tot en un costat o en un altre. I es que hi ha una tendència curiosa a moltes webs i blogs de posar una llista de famosos vegetarians o vegans. No es que ho trobi malament, pero tampoc ho trobo del tot adequat. Al cap hi a la fi, aixó de l'alimentació no deixa de ser una opció personal. Fins a quin punt es pot considerar que fer-se vegetarià es una moda? Si ho fa la teva actriu o cantant favorita llavors ho hem de fer nosaltres? Com si fos la seva forma de vestir o el seu pentinat. No es que sigui dolent, però no crec que sigui una motivació massa bona per a canviar de dieta.

En canvi, també es troben facilment cites de GRANS (i disculpeu les majúscules, pero hi ha hagut gent a la història que ha sigut realment molt gran) personatges que dificilment es consideren una moda, ells mateixos es consideraven com a mestres i com a tal van actuar i van influïr en el pensament de la humanitat que els va sobreviure. Alguns exemples?

"Arribarà un temps en què els éssers humans s'acontentaran amb una alimentació vegetal i es considerarà la matança d'un animal com un crim, igual que l'assassinat d'un ésser humà. Arribarà un dia en què els homes com jo, veuran l'assassinat d'un animal com ara veuen el d'un home. Veritablement l'home és el rei de les bèsties, ja que la seva brutalitat supera la d'aquelles. Vivim per la mort d'altres. Tots som cementiris." - Leonardo da Vinci

"Sento que el progrés espiritual ens demanda el que deixem de matar i menjar als nostres germans, criatures de Déu i només per satisfer els nostres pervertits i sensuals apetits. La supremacia de l'home sobre l'animal hauria de demostrar-se no només avergonyint-nos de la barbara costum de matar-los i devorar-los sinó cuidant-los, protegint-los i estimant-los. No menjar carn constitueix sense cap dubte una gran ajuda per a l'evolució i pau del nostre esperit." - Mahatma Gandhi

"Estimeu tot ésser vivent i pacifiqueu els vostres esperits deixant de matar i menjar animals; aquesta és la veritable prova de religiositat doncs el veritable savi i home de Déu no sols no matarà ni menjarà a cap criatura sinó que estimarà, conservarà i potenciarà la vida en totes les seves manifestacions." - Buda

Soc molt conscient que no es el mateix el que pugui dir-te Alec Baldwin que el que t'hagués dit Gandhi, pero en general considero que el vegetarianisme es quelcom que un ha de triar per si mateix, després de reflexionar-hi molt. Que molta gent ho hagi sigut o ho sigui, per molt famosos que siguin, no fa més facil ni millor la tria i si que li deixa una lletja etiqueta de "Està de moda!". Es injust, perque potser ells ho son de forma legítima i després de haver arribat a les mateixes conclusions que nosaltres. Pero el fet, la veritat de fons, es que sempre hi ha una llista de vegetarians famosos. Potser ells no tenen culpa de ser populars, pero potser nosaltres si de engrandir a èssers humans iguals que nosaltres per aquest o altres fets.

Per cert, com a curiositat, sabieu que durant molt de temps es va coneixer als vegetarians com a pitagórics? Aixó es degut a que Pitàgores ho va ser i ho va impulsar com a principi per a la seva germandat pitagórica. Així que ja sabeu, la propera vegada que mengeu vegetals, recordeu que la suma dels quadrats dels catets es igual al quadrat de la hipotenusa (teorema de pitàgores), per si de cas...

Cròniques Carnívores: Mort per indigestió en 3, 2, 1...

Avui estrenem etiqueta per parlar d'un programa de la tele, Man v. Food, en versió castellana, Crónicas Carnívoras (Efectivament mal traduït, sembla més escaient el títol original, ja que només els descendents del Tiet Sam semblen tindre aquesta bogeria pels concursos de menjar en quantitats industrials, i no només de carn)

                        

Creat i produït pel nordamericà Travel Channel, el programa presentat per l'Adam Richman porta quatre temporades fent repassades als restaurants populars (menjar barat, grans quantitats) de moltes ciutats dels Estats Units i aprofita que hi va per testar els seus plats estrella, tafanejar per les cuines, xerrar amb el amo i ja de pas participar en un concurs d'empassar com un boig plats de qualsevol cosa, des de gelats de 10 kilos fins a safates on la carn cau pels costats. El premi del local normalment es una samarreta i una foto teva penjada a la paret de l'honor del local.

Fins aquí tot podria ser més o menys normal. A veure, cadascú fa el que vol, per Catalunya també tenim uns quants restaurants (els que jo conec, normalment de muntanya) que també juguen a guanyar clientela amb la tàctica de les quantitats ingents. Primer et planten una taula d'embotits i formatges per anar fent gana i després arriba el segon que fa por de quantitat.

La diferència està en la qualitat, per aquí som més de dieta semi-mediterrània (no puc dir mediterrània del tot pels índexs de consum de carn que gastem per aquí, excessius fins i tot pel criteri de dietistes no vegetarians) mentre que allà s'estila molt el fregit amb olis de soja, els arrebossats, les salses de tot, els farciments de multitud de formatges, les cremes de llet i de mantega de cacau, els entrepans que no es poden cobrir de la quantitat de carn, de bacon, de ous remenats, i més salses...

La combinació dels dos factors, racions immenses i qualitat de ingredients qüestionable, fa que el programa sigui un bon exemple de perquè l'obesitat ja es un greu problema de salut als Estats Units. S'espera que al 2030 el índex d'obesitat en adults serà de més d'un 60% de la població en 13 estats. I per aquí no anem massa millor, Espanya ja supera a Estats Units (!!!) a l'index de obesitat infantil.

No dic que aquest programa sigui una mala influència, però tampoc no ajuda que casi no hi apareguin amanides ni fruita per enlloc. Espero que no estiguem condemnats a continuar sent "americanitzats" a aquest estil, o ja definitivament no hi haurà manera de dinar fora de casa.