Nous aliments (V): Tempeh

Un altre dels nous aliments que podem trobar quan ens fiquem a dintre d'aquest fascinant mon del vegetarianisme... O potser de l'alimentació alternativa? Total, ningú no està exclòs de provar coses noves, i en molts casos podria ser un bon afegit a una alimentació "estàndard".

Així doncs, avui toca el Tempeh. No em pregunteu com es pronuncia, potser /tempé/ o així... El Sr. Bono potser diria /Tempej/...

Originari d'Indonesia, es suposa que de la illa de Java, ja que es un país amb uns importants cultius tradicionals de soja. Com amb molts altres aliments a la història, sembla ser que va ser "descovert" per casualitat, en veure restes de soja en una empresa que es dedicava al seu processat que havien quedat infectades per un fong. I ves per on, era comestible i organolèpticament agradable (el que també es força important, clar).

Tempeh envolicat en fulles de banana en un mercat de Jakarta,
a Indonesia (foto: Wikipedia)

I es que el cas es que parlem d'un altre derivat de la soja, aquest cop preparat d'una forma molt senzilla, sense haver de liquar-la (com al tofu, per exemple), gràcies a l'acció d'un fong de la família del Rhizopus. No deixeu que això us faci mania, penseu que aliments tan bàsics i quotidians com el pà, els iogurts, la cervesa, el vi, alguns formatges, i alguns embotits, entre molts altres han sigut possibles gràcies a l'acció microbiana (ja per no parlar dels antibiòtics que tantes i tantes vides han salvat). De fet, es precisament aquesta fermentació microbiana la que permet que molts d'aquests aliments es puguin digerir o que es conservin molt més temps. Els hi devem molt a alguns fongs i llevats.

Al cas, que marxo de tema... (ei, us agradaria un article sobre microorganismes?)

El tempeh es molt saludable, ja que permet fer més digestible la soja, útil per regenerar la flora bacteriana intestinal, conté força vitamines del grup B, entre elles la superimportant B12 que fixa el ferro a l'organisme. A més, es ric en proteïnes, greixos insaturats, isoflavones i minerals com el calci, el fòsfor i el ferro. Es força apreciat per vegetarians i vegans, ja que 100g de tempeh aporten el 40% de proteïnes necessàries a l'organisme i disposa de tots els aminoàcids essencials. 

I ara, com cada vegada que surt la soja a tema, la pregunta del milió... "I sap a llet de soja?" Doncs no, de fet te un gust força diferent. Estic temptat de no dir res i que us endugueu la sorpresa com me la vaig endur jo, però no seré tan entremaliat: te un curiós gust que recorda a les nous, cortesia del Sr. Rhizopus.

On trobarlo? Botigues d'alimentació amb una bona secció de ecològics / vegetarians, o si no, directament fer-lo a casa. Apunteu:  (bé, o feu copiar-pegar, o guardeu el enllaç o aquestes coses, que bé a ser el mateix)

Ingredients: 1kg de soja ecològica no transgènica, una mica de tempeh fet anteriorment (si no, necessitareu el fong Rhizopus oligosporus), opcional una mica de vinagre suau (arròs, poma, etc...), per ajudar a treure el regust lleugerament amarg si no us agrada.

Com fer-lo: Posar en remull la soja durant 12 hores més o menys en funció del temps (a més fred, més hores), amb el triple de aigua que de faves de soja. Passat aquest temps, treure-li l'aigua i les closques a la soja (si l'heu comprat sense closca, no cal) i posar-la a bullir amb prou aigua nova com per cobrir la soja (i si voleu, aquest es el moment de tirar-li el vinagre) durant 30 minuts, removent de tant en tant. Es treu i quan no estigui massa calent es el moment de posar-hi el fong o el tempeh anterior que haurem deixar una estona a temperatura ambient, llavors cap a una safata plana o bossetes amb forats (per a que el fong respiri). I ara ja esperar 48 hores, a entre 30 i 35º C. A més temperatura, menys temps. I ja està llest.

Es pot cuinar tal qual a la paella amb una mica d'oli, a daus i fregidet, macerat amb salsa de soja, etc. Segur que trobareu mil receptes per la web, ja aniré buscant alguna que quedi força bé. Però ja us dic que només passat per la paella està força bo.

Ja em direu que us sembla. Bon profit!

Cony d'estiu... (al loro amb el refrescs i el sucre!!!)

Que està sent un estiu força calorós no cal que us ho digui, perquè ja ho heu estat (i ho esteu) patint a les vostres carns. Els nostres padrins, com els seus abans que ells, no tenien aires condicionats ni ventiladors de sostres, entre d'altres comoditats de les que ara disposem. Però això no treia que no sapiguessin com combatre la calor. Feien servir mesures lògiques i naturals, gens artificioses, que encara ens poden fer un molt bon servei. Fem un petit recordatori?

Imatge de avicultura.com

- Si podeu evitar sortir al carrer a les hores de més calor (de 12 a 16, aproximadament) molt millor. Especialment atenció amb la canalla i els padrins.

- Si no es pot evitar, busqueu sempre l'ombra per a desplaçar-vos.

- Porteu el cap ben cobert, encara que tingueu una bona cabellera, val la pena protegir sempre la part més alta i més exposada al sol del cos.

- Beure molta aigua, i que no sigui freda, si no fresca (la freda surt de la nevera, la fresca d'un càntir o un soterrani). Es important perquè l'aigua freda "atonta" el sentit del gust i fa que creguis que ja has begut prou quan en realitat el teu cos potser en necessita més. I recordeu que si tens prou aigua al cos sues, i si no, doncs no elimines bé la calor i es quan apareix el temut cop de calor...

Força senzill, i com deia, força lògic tot plegat, oi?

Tot i així hi ha un punt que si que voldria desenvolupar. Segur que per als nostres padrins, que van patir de valent per culpa d'una guerra cruel, això no va ser un problema ja que ho haguessin vist com un luxe innecessari, però a l'actualitat tenim "còmodament" distribuïts per a tot arreu al nostre voltant un munt de llocs on venen refrescs fresquets. Els refrescs que et recorden per terra, mar i aire (estic jo marcial avui, es veu) que son bonissims, que refresquen més que res, que son la "guspira de la vida" i que de cop la teva colla seran tots més guapos, somriuran més i estarà ple de xiquetes espectaculars que se't tiraran a sobre. Com els anuncis de colònies del nadal, però ja en grup i tot.

El cas es que aquests refrescs tenen molt més del que et volen fer veure amb el seu marketing mil·limetrat, tenen molts components que poden ser perjudicials per a la salut, un dels principals es el sucre.

Oi que ficar-vos més de dos o tres cullerades en un café amb llet us semblaría una animalada? Doncs mireu, mireu...
(alianzasalud.org.mx)

Em sembla que la imatge anterior es prou clara, 12 cullerades de sucre en una ampolla de Coca-Cola, i les altres marques i productes no van massa lluny. Fins i tot les begudes isotòniques i els sucs industrials tenen quantitats de sucre exagerades.

Del que pot fer el sucre a l'organisme ja en parlaré un altre dia, perquè pot donar per a hores i hores. Molt més enllà del que pot fer-li a les vostres dents i la vostra figura. 

En tot cas, no voldria ser el tipic blogger que pega crits i no no aporta solucions. Així que si això que heu vist us ha fer mal a la vista i voleu provar de fer un canvi, apunteu:

- Elimineu també refrescs light o zero, per poc que pugueu. Els edulcorants son un altre enemic de la salut. Potser ens podran convencer de que les dosis son massa baixes per a que el organisme quedi tocat, però si en prens amb els xiclets, amb els refrescs, al café, a la xocolata, etc... Això va sumant i sumant al teu cos substàncies que son potencialment cancerígenes. Almenys jo sempre he preferit menjar quelcom que m'agradi un cop a la setmana i que porti sucre, a prendre'n cada dia un light i omplir-me el cos de química.

- No hi ha res com l'aigua, es el que millor treu la set. Però si us canseu de veure tot el dia aigua al estiu (a mi em passa) podeu provar de fer llimonada casera i endolcir-la amb una mica de mel o xerop d'aurò. Està bonissima. Recepta flash; 1 l d'aigua, suc de dos llimones, 4 cullarades soperes de xerop d'aurò. 

- Sempre es millor la fruita sencera que un suc, fins i tot als naturals. S'aprofita la fibra i (important) ens saciarem abans. No cal prendre's cinc o sis peces amb un got, si menjades difícilment podriem amb més de dos.

- I si un dia no pots més i et dona la gana prendre't un refresc perquè si, busca que tingui les menys calories possibles. Recorda que les calories es diuen així perquè un aliment que en tingui moltes es capaç de cremar millor (literalment) i escalfar més (caloria ve de calor, lògic oi?). Per tant, quantes més calories mengis a l'estiu, més calor tindràs tu mateix, ja sense contar la calor que t'arribi de fora. Oi que no et fotràs una olla aranesa o un cap i pota a l'agost? Doncs això mateix...

Entre ens consells per la calor i el tema refrescs, confio haver pogut aportar el meu petit gra de sorra per a que l'estiu us sigui una mica més fàcil de portar. Si de cas, al setembre m'expliqueu.

Salut!

P.S: Trobareu receptes similars a la meva llimonada amb xerop d'aurò per internet, a pagines de dietes màgiques, amb suposades propietats miraculoses. Que cadascú faci el que vulgui, jo no hi crec en això. Si t'has posat com un bacó per menjar com un animal durant un any es ridícul creure que no menjar res i prendre els super-remei-miraculós de moda ho solucionarà tot. Que consti que un servidor s'ho fa perquè li agrada el gust i per res més...

La coca de Sant Joan

Aquesta nit es la revetlla de Sant Joan, una data molt nostrada que prové de moltes i molt nombroses fonts: originàriament una festa pagana de celebració del solstici d'estiu, considerada demoníaca per l'església al primer moment (es la nit més allunyada del Nadal, hi ha qui va la veure com la nit del diable, doncs), però reconvertida a la cristiandat amb la maniobra habitual de l'època de sacralitzar-la, afegir-hi costums cristianes i obviar l'origen.

Es una nit curiosa, se suposa (no tothom està d'acord amb això, pot variar una mica de dia) que es la més curta de l'any, que Sant Joan beneeix les plantes medicinals que es cullen aquesta nit, que surten criatures mitològiques tant malèfiques com benefactores, etc. Donaria per a tot un llibre, però potser dels que es llegeixen un altre dia. Aquesta nit toca gaudir-la, per exemple amb cava i un bon tall de coca de Sant Joan.

Qui se'n podría resistir a fer-hi un tastet? (Imatge:Wikipedia)

Aquesta coca se'n feia casa, originàriament amb massa de pa, amb forma rodona i convenientment ensucrada a la part superior. Més tard van començar a fer-les també les confraries, que les van adornar amb fruita confitada. I no va ser fins que les van agafar els forners que es van afegir la crema i els pinyons, entre altres ingredients habituals.

A un servidor, que durant molts anys aquesta nit sempre li agafava d'examens, vivia aquesta nit amb la molt poc màgica tradició de menjar un tros de coca i un got de Coca-Cola (que? no m'agradava el café i em tenia que mantenir despert...) mentre estudiava pels darrers exàmens, sentint de fons el xivarri de la pirotècnia i desitjant tornar a ser lliure.

Ara, en canvi, ja soc de fer la coca a casa, i ignorar la Coca-Cola (parlant del dimoni...). Que consti que a dia d'avui en molts llocs ja han canviat el llard de porc de la recepta per mantega (em pregunto si serà només a Catalunya, en vista de com canvia la recepta que apareix a la Wikipedia si mires en castellà o en català...), un canvi molt saludable per tothom, no només per a vegetarians, I per tant, només cal vigilar que no sigui de llardons (llard, resumint) i poca cosa més.

Però es que fer-la a casa te la seva conya especial. Es com retrobar-se amb els origens de la tradició. Bé, no crec que fessin servir llet de soja per a la crema pastissera com a casa, però ja ens entenem. I el cas es que definitivament acostuma a ser un retrobament, ja que tinc problemes greus amb l'elaboració del brioix i sempre em queda dura com el pa. Mira com l'original... Serà cosa del diable... Cagon la nit rara dels trons...

Vegetarià = saludable?

Tranquils tots, que no m'he tornat boig ni he llençat la tovallola en aquest temps que porto sense actualitzar (perdó!). Simplement, voldria remarcar un fet que fa temps que em volta pel cap: no necessàriament que l'alimentació sigui vegetariana implica que també sigui perfectament saludable.

El que escriu aixó va fer el canvi a una dieta vegetariana per diversos motius, un dels quals va ser per temes de salut. El temps m'ha donat la raó, com a mínim als primers punts de control habituals, colesterol, pressió sanguínea, etc (si, vale, aixó també es pot aconseguir sense deixar la carn, pero explica-li aixó als animals que han mort inutilment).

Peró també es cert que només aixó no te perqué implicar que el teu estat de salut millori. No creieu?

La primera vegada que m'ho vaig plantejar va ser al gimnàs. El monitor, mentres em preparaba la rutina, em va preguntar sobre la meva alimentació i li vaig dir que era vegetarià. La seva resposta va ser "Ah, bé, si ja et cuides l'alimentació no cal tocar res més...". Per un moment vaig estar temptat de dir-li que jo podría alimentar-me de bolleria industrial (molts han substituit greixos animals per olis vegetals hidrogenats (d'aixó ja parlarem un altre dia, que també porta cua...)) i de cacauets fregits amb mel, pero ho vaig deixar estar. Aquell vigorèxic m'estava preparant una rutina llarga, trista i dolorosa per als propers mesos, tampoc no calia que semblés que tenia ganes de corregir el primer dia.

I el cas es que em va fer reflexionar, i em vaig adonar de que he estat cometent alguns errors amb la meva alimentació, molts venen per falta de temps i/o preparació i d'altres per gosseria, ja que quan tinc una mica de temps lliure, costa de posar-se a fer segons qué...

Per exemple:

1) Per ser que pretenia minimitzar el consum de formatge, deu n'hi do la quantitat que en consumeixo. I es que, per exemple, l'entrepà de mig matí el 95% de les vegades es de formatge o formatge amb alguna cosa més (tomata laminada, cogombre, pebrot escalivat, etc.)

2) Fallo encara ara (casi tres anys després!) en el coneixement de productes processats vegetarians al mercat, especialment els que per èxit o per obrir nous mercats es poden trobar a un preu raonable. Greu error que aniré corregint amb succesius nous articles al blog.

3) Enllaçant amb l'anterior, no consumeixo massa productes ecològics, error que ja estic corregint. I de fet, molt feliçment. També futura nova etiqueta del blog.

4) El meu consum de hidrats de carboni "descontrolats" encara es massa alt, i en canvi les llegums tot i que han pujat mo(ooooooo)lt a la meva dieta, potser encara no s'hi troben en la frequència adequada. Una setmana puc menjar-ne tres cops (bé) pero potser fins al cap d'un parell més no mantinc aquesta ratio.

5) Potser la meva dieta no es tan equilibrada com m'agradaria. Encara estic anclat a la meva infància, on a casa hi havien com a 20 o 30 plats que es repetien ciclicament, tots deliciosos, les coses com siguin, pero poc variables. Hauria d'aconseguir tindre un repertori de receptes abundant, així que... a la llista.

No se, us heu trobat en alguna situació similar? Heu recorregut a l'ajuda d'algún amic o conegut vegetarià?

La venjança d'en Moctezuma

En aquest humil blog fins ara m'havia centrat en la vessant més pràctica del vegetarianisme i l'alimentació, es a dir, el comú i bon costum d'omplir la panxa, fent-ho per poc que es pugui, de la manera més sana i ètica possible. Peró us servidor sempre ha sigut curiós, amant de la història i de les llegendes. Si poden ser una mica negres, millor. Per això no me n'he pogut estar de ampliar les seccions del blog cap a la història de l'alimentació. Com sol dir-se, per sabem on estem hem de esbrinar d'on venim. I això em proposo fer. 

I el primer cas curiós que m'he trobat ens remunta cap a ben entrat el segle XVII quan una misteriosa malaltia que es va conèixer com el mal de la rosa, la lepra asturiana (ja que allà es va detectar per primer cop) o la pel·lagra s'havia convertit en un gran maldecap per a les autoritats sanitàries de l'època. Aquesta greu malaltia va causar la mort després de dolorosos problemes gastrointestinals i atacs de bogeria a milers d'espanyols de l'època. Ilustres metges van investigar la malaltía, provant de trobar la causa.

L'origen de la malaltia es remunta al 1893, quan Cristobal Colon va tornar de descobrir les Amèriques. Va portar poc or, que era l'objectiu principal de l'expedició, Peró si molts altres descobriments interessants, com el panís. El seu gran rendiment (d'un gra se'n podien obtindre fins a vuitanta, molt més que amb qualsevol altre cereal de l'època) i el fet de que no estava exposat a forts impostos dels nobles i l'esglèsia el van fer molt popular. Tot i que el seus inicis a la península ibèrica va ser com a farratge per a animals, ja que el seu sabor no era del gust popular, quan les coses van començar a anar mal dades es van adaptar ràpidament.

Panís nixtamalitzat (groc) en comparació amb el que no ho està (font: El Universal Querétaro)

I d'aqui va néixer la malaltia. Des de els inicis es va tractar el blat de moro com si fos blat normal, amb els mateixos processos per a obtindre la preuada farina. Em pregunto si algú va arribar a veure en sol americà com preparaven el panís, Peró el que es segur es que si algú ho va veure no va transmetre aquest coneixement: els nadius bullien les panotxes en un medi alcal·li, el que permetía que s'alliverés la niacina (vitamina B3), una vitamina essencial per a l'alimentació humana. A aquest procés se'l coneix com nixtamalització. Així doncs, quan l'alimentació es basava majoriàriament en aquest cereal resultava ser fortament deficitària en niacina. I mantenint això en el temps, provocava la greu malaltía.

L'expressió "la venjança d'en Moctezuma" es refereix de forma genèrica als problemes intestinals que acostumen a afectar als viatger europeus, especialment a Mèxic, i prové originàriament d'aquest incident. En Moctezuma no va tindre cap culpa, pero al imaginari popular es va veure com la seva venjança pel maltracte rebut durant la col·lonització espanyola.

Hernán Cortés i Moctezuma

En tot cas, sí que va ser un greu castic pel fet d'ignorar la cultura i tradicions precolombines. El que és encara més trist, es que la malaltia es va donar als estats del sur dels Estats Units, a Tanzania, etc. Allà on hi havia pobresa i consequentment una alimentació inadequada.

Les alèrgies i la llet

De fa molts anys ja, un servidor sempre ha tingut problemes d'alèrgia a la primavera i l'estiu. Els habituals en els alèrgics: mucositat, picor d'ulls, estornuts, etc. Quan la quantitat de polen a l'aire era molt elevada, fins i tot vaig haver de plantar-me a ungències, amb una sensació de tindre un puny insertat just al centre del cap, fent pressió cap a tot arreu.

Res agradable, pero tantes coses pitjors hi han, així que mai vaig queixar-me massa.

El metge em va dir que era per culpa de les gramínies (una espècie vegetal moooolt comuna, com el 20% de la cobertura vegetal del planeta, incloent qualsevol herbota del carrer, la gespa, molts cultius de cereals, etc, ho son, mira que bé) i a allò que sempre rodola pel mig dels pistolers als westerns. No es conya, a alló també.

Foto extreta de www.todoalergias.com, una de les culpables.

Així que van provar unas vacunes en gotes que no van funcionar i van acabar receptant-me unes pastilletes de antihistaminics, una al dia em van dir, i si la cosa es posa dificil, hi ha la versió Forte. I un, que li van ensenyar que quan un metge deia el que fos, alló era una veritat sagrada i que s'havia de complir sí o sí, doncs em vaig resignar. Cada any sobre l'abril començava la peregrinació a la farmàcia, fins al començament de setembre. Cinc mesos anuals de pastilletes diàries, per a alegria de alguna empresa farmacèutica.

Fins l'any passat. He deixat de tindre síntomes. 

Per que un servidor, amb els anys, va anar adquirint una mínima curiositat per les coses, i vaig deixar de creure'm-ho tot com si fos lo que els capellans li diuen un "dogma de fe". I per poc que busquis pots veure el que un consum continuat de antihistaminics pot provocar-li al cos. I ràpidament vaig deixar de pendre-les a diari i només en dies dificils. Que, desgraciadament, eren majoria, si no em prenia la maleída pastilleta...

I ves per on que la primavera passada, res de res. Ai coi, i quin es el motiu? La dieta vegetariana dificilment pot ser-ho, ja que ja fa més de dos anys i mig que vaig deixar la car i el peix, i els primers estius vaig haver de continuar patint l'alèrgia. Quin canvia havia fet a la meva vida darrerament? Alguna relació hi havia, aixó segur.

I ves per on, que al final hi vaig caure: he deixat la llet de vaca.

Al començament era una teoria poc creible. Potser les graminies van florir poc aquell estiu, potser va fer més vent, poca calor? Pero poc a poc li vaig anar veient més possibilitats, i finalment investigant he arribat a veure-ho clar. Fins i tot algún metge m'ha comentat que, efectivament, existeix relació.

Sembla ser que els productes derivats de la digestió de la llet provoquen un gran increment de mucositat que dona lloc a fatigues, malfunció d'organs i baixada del ritme del cos. Ves per on...

I aixi em trobo al punt actual. Mal que em pesi, no puc prescindir de les pastilletes, ja que encara hi ha algún dia molt dolent, pero el consum ha passat de cinc caixes a unes cinc pastilletes per temporada. La qual cosa ja realment es un mal menor, suposo que pot dir-se que ja entra al que es considera "acceptable".

A dia d'avui, prenc llet d'atmella i civada sobretot, i algún dia de soja. La llet de vaca (yogurs i formatges a banda, que ja estàn pre-digerits) ja es molt residual a la meva alimentació, només en el cas d'alguna ració esporàdica d'algun postre que fan a casa i poc més.

Així doncs, un altre aliment a la llista negra. I tornen les primaveres on es pot respirar. Es un bon canvi.

Feliç 2015 per a tothom!!!

Potser faig una mica tard per a felicitar les festes, que espero que hagin anat molt bé i les hagueu pogut passar amb els vostres, pero encara no per a donar els meus millors dessitjos per a aquest nou any que comença.

Així doncs, feliç 2015 per a tothom!!!

(i per cert, els meus propòsits per a aquest nou any inclouen el actualitzar més sovint aquest blog, i com tinc ganes d'aconseguir els meus propòsits ni que sigui un sol cop a la vida, doncs intentarem que sigui ara i amb aixó)

Manteniu-vos en sintonia...

Nous Aliments: Xerop d'auró

Abans de començar, l'auró es el "arce" en castellà, l'arbre que te la fulla que surt a la bandera de Canadà. Ara si, oi? I no es per res, tampoc jo ho sabia...

Es molt possible que identifiqueu aquest xerop com una de moltes americanades de alguna película o serie, on fan piles de "tortitas" (pancakes, en versió original) que després inunden d'una espècie de mel d'un color daurat fosc. Doncs d'aixó mateix estem parlant, la sàvia d'aquest arbre del Canadà i nord dels Estats Units, purificada i bullida per fer-la més concentrada. Ni més ni menys.

Una de les marques que es poden trobar

I perquè aquest es un nou aliment a tindre en compte? 

1) Bon substitut de la mel, per motius ètics: no cal destrossar bresques ("panales"... quin dia que portem avui, eh? I tots que créiem que no se'ns donava tan malament el català...) amb tots els seus minúsculs habitants per tal de poder obtindre-la. Els vegans no prenen mel per aquest motiu.

2) És un excel·lent substitut de la mel també a nivell dietètic: amb menys sucre (261 kcal/100 grams enfront els 304 kcal/100 grams de mel). Es cert que te menys vitamines que la mel, pero a nivell de minerals guanya de molt: deu vegades més calci, tres vegades més ferro, set vegades més magnesi, quatre vegades més potassi i vint vegades (!!!) més zinc.

3) A nivell organolèptic es menys embafadora. I te un curiós gust com a caramel torrat, pero molt suau.

Ara bé, te el inconvenient que es car, la que jo compro sobre uns 5 € l'ampolleta de 250 ml. Un preu caríssim, per molt que vingui de Canadà. Car, massa car...

A més (i encara que aixó no sigui culpa seva) te a sobre el trist honor de ser part de una de les més famoses dietes-miracle. I mira que a aquestes alçades ja s'hauria de saber: no hi ha res miraculós, si t'alimentes d'aigua, xerop d'aquest i suc de llimona, perdràs pes perque no t'alimentes com toca, després el recuperaràs rapidissimament (efecte rebot) i poses en risc la teva salut en el procès. De fet, alguns supermercats tenen aquest xerop no a la zona de dolços si no a la de "medicines naturals"... ja te collons el tema.

Així que ja ho sabeu, ben fet servir, es un gran aliment que no hauriem de obviar. Bones propietats, bon gust i actitud ètica. Què més podem demanar?

Al loro amb el vermell!

Feia ja bastant de temps que no actualitzava el blog. Per sort, sembla que la poca disponibilitat de temps lliure va remetent poc a poc i podré posar-me una mica més al dia. Com? De moment, amb una petita anècdota personal.

Fa uns dies vam fer una festa per al sant de la nena, i als nens que van vindre els hi vam donar una bossa amb xuxes. Per saber que ficàvem, i que no hi havia res del segle passat (jo se el que em dic...), no varem comprar bosses fetes, sinó que vam comprar els components per separat i les vam fer a casa. Si, hauria d'haver sigut una bossa amb fruita, però no fotem, es tracta que els nens siguin feliços una estona, del menjar saludable del dia a dia ja se n'encarregaran els pares.

Qui no n'ha menjat alguna vegada?

Total, la festeta va anar bé. I com no, van sobrar xuxes. I avui he passat per davant de la bossa de núvols, i com qui no vol la cosa n'he agafat un parell. Mentres els mastegava, de cop, m'ha vingut una cosa al cap. Que feia temps que no pensava. El colorant vermell? A veure si serà... Doncs si, efectivament. Ja me l'han colada.

I es que essent vegetaria t'acostumes a mirar-te les etiquetes dos i tres vegades, a la recerca del ingredient fatídic. I alguna vegada te la colen, com el darrer cop que la Sra. O'Lantern va portar unes natilles del supermercat. De coco, deia. Estaven de promoció. Si, i també portaven porc. Si senyors. Porc. El que fa oink oink, el mateix. Gelatina de porc a les natilles, ves per on.

Però aquest cop m'ha fet especial ràbia per que era quelcom que jo ja sabia, de la meva època d'entrenament de mercenari per a la industria alimentària, a la universitat. El vermell cotxinilla. Que, com el nom bé indica, prové d'un insecte.

Que, ara mireu els núvols d'un altra manera, eh?
(extret de desmotivaciones.es)

Concretament del Dactylopius coccus, la cotxinilla del carmí. Aquest insecte, va tindre el dubtós honor de substituir el anterior colorant vermell que es feia servir fins al descobriment del continent americà, que era també un altre insecte, Kermes Vermilio, que s'havia fet servir tradicionalment a Europa i l'orient. I el van substituir perque a Amèrica els azteques el feien servir molt (aquesta pobre bestiola la porten putejant segles i segles de les dues bandes de l'atlantic) ja que el color vermell que se'n obtenia de assecar-les i triturar-les era intens, i va resultar que era molt més intens que l'europeu.

Son insectes molt petits, s'estima que calen 100.000 per obtindre 1 kg de colorant vermell. S'alimenten de la sabia de les tunes, i viuen de pocs dies els mascles fins a 3 mesos les femelles (ja te delicte que per a tres dies que vius, et matin abans). El principal component és l'àcid carmínic, que irònicament, resulta que es un mètode de defensa del insecte. El que son les coses.

Es fa servir principalment en productes farmacèutics (xerops), cosmètics (sabons, pintallavis) i a la industria alimentària (xuxeries, yogurs, salses, begudes alcoholiques i no alcoholiques, gelats, formatges frescos, etc.). També per a tenyir teixits. A la industria alimentària també el podeu trobar com a E-120.

Ala, doncs ja ho sabeu. Si com jo, us negueu a consumir animals, per petits que siguin, o simplement no us fa gràcia menjar insectes, feu una bona ullada a l'etiquetatge. Actualment existeixen substitutius més barats per aquest pigment (que es força car de produir), com el carmí d'alizarina (d'origen vegetal) o el escarlata victòria (E-124) provinent d'un derivat del petroli. Si fa o no fa, tots son igual de naturals, ja que en tots els casos intervé la química en el procés de purificació.

Així que ja no només es si prové o no d'un animal. Potser hem de parar-nos a pensar perquè no comprariem una melmelada marró de maduixa a la botiga, quan si la féssim a casa sortiria d'aquest color. Realment calen els colorants? M'agrada que em feu aquesta pregunta... N'hauriem de parlar un altre dia, no?

Nous aliments (III): Miso

Després del Tofu i el Seitàn, els dos aliments diguem nous que més fàcilment hom es pot trobar de forma habitual quan busca alternatives vegetarianes, avui us presento un dels que ja comencen a ser més dificilets. De coneixer, no pas de trobar. El miso.

El miso es una pasta aromàtica  d'origen oriental, fermentada a partir de llavors de soja, cereals i sal, el nom del qual significa "fort de gust". I bé, he de dir que mai una definició ha estat tan ben triada. Te un fort gust a salsa de soja concentrada, per entendre'ns. Tot i que no s'ha de menjar així tal qual, com si fos un paté. Es força habitual trobar-la relacionada amb sopes i brous.

Miso blanc, vermell i negre, a més temps fermentant, gust més fort i color més fosc.
Font de la imatge www.micocinavegetariana.com

                                     

El miso tradicional (de tot el que es industrial, com bé sabeu o sospiteu, un no pot esperar que sigui tan bo com el de tota la vida) te molt bones propietats per al cos: conté una gran quantitat d'enzims que afavoreixen la digestió, regenera la flora microbiana, afavoreix la digestió, es altament nutritiu en vitamines, minerals i proteïnes, etc. Un llarg etcètera.

La única precaució, no fer-li un tractament tèrmic de cap tipus. Ni pasteuritzar-lo, ni posar-lo a la sopa quan encara es bullenta. Una culleradeta dissolta quan estem a punt de prendre la sopa i ens podrem beneficiar de les seves propietats.

Es un aliment molt recomanable, que només espantarà a aquells als que no els hi agrada el fort gust de la soja fermentada. Pero a tot es pot acostumar un. Si vol, clar.

Des d'aqui, ho recomano. Encara que sigui estiu i ara una sopa calenteta no vingui massa de gust...